De vegades, les coses es compliquen, com si d'una conjunció astral malèfica en nasqués una mena de sortilegi de bruixa dolenta. Hem tingut pares revoltats, alumnes revoltats, professors revoltats, ...de tot. Però hem menjat calçots amb pa, amor i companyia, i el PAC comença a fer els seus primers passos, molt esperançadors.
És difícil estar en una posició de talaia. Tens una visió del conjunt que moltes vegades et sobra. T'assabentes de tot, vaja. Com a professora, vivia més la feina de forma més serena: una visió parcial, curta, concentrada, és molt més tranquil.litzadora.
Però quan dines amb els companys, és un d'aquells pocs moments que baixes de la talaia i et tornes un més. No vigiles, no et deceps, no preveus, no estàs al 100 %. Et relaxes, rius molt, fas el dinar com els altres, t'embrutes com els altres, neteges com els altres. Si a algú se li acut de dir: "tu que ets la dire...", arrufo el nas. No ho fa ningú. M'hi sento molt a gust amb els profes aquest any. Ha vingut bona gent al centre i ens ha encomanat una mica de joie de vivre. Tots els "vells" que ens hi apuntem estem a gust, entre salses de marits "angelicals" i amatents, calçots de Julios pencaires, fotografies de Manels tribuletes, truites de Pacos i Àlexs, que si 4 que si 5, amanides d'Escrivans discrets, i postres de Breda.
Si em llegiu, companys del curset, ho dic alt i clar: m'ho passo pipa dinant amb vosaltres !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada