"Som" en els nostres fills? Ells són el reflex del que nosaltres som? Parlem d'educació...familiar. Fins fa pocs mesos, el meu fill era sorra de platja mullada, malejable, compacta...Jo sabia que en podia fer castells ben alts i ferms. Jo imposava normes, que ell podia discutir, però complia: a les 9 a casa!, per exemple.Li deia: has d'anar de colònies, aquest estiu. I ja m'ocupava jo de buscar el lloc.Li deia: hauries de fer tennis amb la tata i amb mi, perquè ella necessita esbargir-se i riure una estona. I ell venia. Li deia, fa temps: hem d'anar a veure el David i passar tota la tarda amb ell, que està molt malalt. I ell hi anava i deixava que el David guanyés a tots els jocs de la Play.
L'any passat va fer 13 anys. Ja en el tercer trimstre del curs anterior va començar a canviar: per exemple, ja no li importava treure bones notes, va aparèixer el noi indolent, que només volia Play i ordinador. Ara, dins de quatre mesos en farà 14. Estem de ple en el procés que jo anomeno "revolucióhormonalantipàtica". S'ha tornat esquerp, tanca la porta d'allà on està ficat, el crido deu vegades a dinar i no baixa, em diu que tornarà a les 10 i ho fa a les 11. Res extraordinari. Però em sento com si tingués sorra seca entre els dits, que s'escapa i no puc retenir.
Miro d'anar més enllà i veure què té de mi. Aparentment,res, excepte els trets físics. M'agrada crear, a ell no. M'agrada dibuixar, a ell gens. Li agrada l'esport, a mi em repateja. Li parlo dels nois de 2n que ja comencen a sortir amb noies. Ell passa. I així, ad infinitum.
Son pare és el rei del món i sobre sa mare... li ha donat per imitar-la fent burla quan parla: nye,nye,nye... Jo hi passo, a la seva vora, els set dies de la setmana i el seu pare viu amb l'àvia. Està lluny en el dia a dia. Però son pare és el rei. Res extraordinari. Avorrit , de tan corrent.
I si miro més enllà potser veuré com fa el Batxillerat i una carrera universitària, i amb sort, trobarà una feina estable cap als 30 anys. Tindrà alguna cosa de mi, llavors? O haurà après que no s'ha de ser com jo i viurà millor la vida? Zero perfeccionisme, zero angoixa vital?
Em sembla que, si em deixen triar, prefereixo que no sigui com jo. Ai las!
dimecres, 30 de gener del 2008
diumenge, 27 de gener del 2008
M'AGRADA
M'agrada, és un bon anunci, ho té tot: jo jugava a això de petita, i la metàfora té ètica, té estètica i té magnètica. Té mates, té tecnologia, té ed. visual, té ed. musical, té socials (economia, sociologia, psicologia), té ed. física, té història, i és comunicació pura. I es basa en la sensibilitat en la punta dels dits i acaba expressant la fragilitat de tot plegat. Que no bufi el vent.
(i, sobretot, m'agrada perquè és el resultat d'un treball en equip...ben fet!)
(i, sobretot, m'agrada perquè és el resultat d'un treball en equip...ben fet!)
VA .... I......VE
Estic immersa en una petita muntanya russa. Pes de responsabilitat total, i solitud total. El còctel ha de dur, per força, a la indigestió.Vòmits.
Com sempre, el vot de confiança es posa on s'ha de posar. Però aquest any, alguna cosa falla. Hi ha por, hi ha nervis, hi ha feina, hi ha vergonya, hi ha entrebancs tècnics. Ells diuen que volen "rilar-se". I jo em sento indefensa davant el possible daltabaix que s'acosta.Com sempre, la realitat mai serà tan negra. Gris marengo, a tot estirar.
Exactament igual que se sentia ella, per exemple, el darrer seu esperat i definitiu dia. Ningú va dir "queda't". Ningú va preguntar "per què?". Tremendament sola.
Vaig rebre una educació nefasta: puntualitat, responsabilitat, autodisciplina, poca autoestima, gran contingut enciclopèdic, sentit del deure, perfeccionisme, poc corporativisme, alta competència -d'un tipus i de l'altre-, necessitat de suport emocional. Coi de monges!
Si algú, de la meva generació, va ser educat igual, en un alt percentatge de casos s'ha desfet d'aquest llast. Sembla que gaudeixen de la seva vida...tant de bo en sabés!
Jo només tinc, de tant en tant, l'íntima satisfacció d'una cosa que em surt bé, o que em surt fàcil, navegant entremig d'un mar de coses que no surten, surten a mitges, surten esbiaixades, surten a trompades, o vomitades. Embarbussades. A destemps, indefenses, amb l'enemic esperant a la trinxera a veure si l'encerta amb un obús. Merda de responsabilitat.
En el fons, per a sorpresa -desagradable- meva, sóc com ella. Cordons, ningú em preguntarà "per què?"...quan me'n vagi.
Com sempre, el vot de confiança es posa on s'ha de posar. Però aquest any, alguna cosa falla. Hi ha por, hi ha nervis, hi ha feina, hi ha vergonya, hi ha entrebancs tècnics. Ells diuen que volen "rilar-se". I jo em sento indefensa davant el possible daltabaix que s'acosta.Com sempre, la realitat mai serà tan negra. Gris marengo, a tot estirar.
Exactament igual que se sentia ella, per exemple, el darrer seu esperat i definitiu dia. Ningú va dir "queda't". Ningú va preguntar "per què?". Tremendament sola.
Vaig rebre una educació nefasta: puntualitat, responsabilitat, autodisciplina, poca autoestima, gran contingut enciclopèdic, sentit del deure, perfeccionisme, poc corporativisme, alta competència -d'un tipus i de l'altre-, necessitat de suport emocional. Coi de monges!
Si algú, de la meva generació, va ser educat igual, en un alt percentatge de casos s'ha desfet d'aquest llast. Sembla que gaudeixen de la seva vida...tant de bo en sabés!
Jo només tinc, de tant en tant, l'íntima satisfacció d'una cosa que em surt bé, o que em surt fàcil, navegant entremig d'un mar de coses que no surten, surten a mitges, surten esbiaixades, surten a trompades, o vomitades. Embarbussades. A destemps, indefenses, amb l'enemic esperant a la trinxera a veure si l'encerta amb un obús. Merda de responsabilitat.
En el fons, per a sorpresa -desagradable- meva, sóc com ella. Cordons, ningú em preguntarà "per què?"...quan me'n vagi.
dimecres, 23 de gener del 2008
CURSET DE LIDERATGE I GESTIÓ DEL CANVI
Avui, l'Àngels i jo hem estat en un curset sobre "Lideratge i gestió del canvi" que ens fan a dos membres dels equips directius qua estan fent el seu "Pla d'Autonomia de Centre". De 9 a 6 de la tarda, amb mitja hora per esmorzar i una hora per dinar entremig. Immersió sense escafandre.
Hem tingut dos ponents ben interessants, i tots dos ens han dit el mateix. Ser líder és pensar en les persones, gestionar el canvi tindrà èxit si les persones s'hi impliquen. En Joan , concretament, ens demanava que parléssim amb totes les persones que integren el claustre. Que els dediquéssim mitja hora com a mínim, un cop al curs com a mínim. I que no parléssim de feina, específicament, sinó de com es trobaven, què volien, què els molestava, entristia o motivava.
Com es pot fer això? ...amb algunes persones?
Hem parlat de com ser un bon líder. No pas de tenir carisma, només de saber planificar i executar implicant el màxim de persones possibles. Hem parlat d'estils de lideratge i jo tinc un dubte transcendental: quina mena de líder (institucional, ja que no per carisma) sóc jo?
He buscat fotos per ajudar-me a definir-me:
1) Una líder "ajudadora": la que ajuda a anar cap a munt, a millorar, donant la mà? L'amiga? La guia espiritual d'occident?
2)Una líder "cap visible" del treball en equip, però situada per sobre del bé i del mal, recolzada sobre els altres, delegant esforços i mèrits?
3)Una líder supervisora, vigilant, des de dalt de l'escala, amb tothom treballant independentment els uns dels altres? L'úll de Déu que tot ho veu?
4) Una líder visionària i solitària, capitana d'un vaixell amb una visió de futur clara, però sense companys de viatge? Obcecada en arribar a destí peti qui peti?
5) Una líder somiatruites, que quan tothom mira cap a l'esquerra, ella està del revés, mirant al cel, just al contrari de tothom, perquè no té en compte a ningú?
6)O la líder col.lega, que actua i sent igual que tot el seu equip, en el mateix nivell de lideratge, en règim pseudocomunista? Que vol que tothom sigui igual de líder que ella?
Ostres... una cosa és com em veig jo, una altra com em veuen els altres (i puc semblar ben diferent segons qui opini) i una altra és com sóc en realitat.
Em temo que la resposta a aquestes preguntes no m'agradarà...cordons!
Hem tingut dos ponents ben interessants, i tots dos ens han dit el mateix. Ser líder és pensar en les persones, gestionar el canvi tindrà èxit si les persones s'hi impliquen. En Joan , concretament, ens demanava que parléssim amb totes les persones que integren el claustre. Que els dediquéssim mitja hora com a mínim, un cop al curs com a mínim. I que no parléssim de feina, específicament, sinó de com es trobaven, què volien, què els molestava, entristia o motivava.
Com es pot fer això? ...amb algunes persones?
Hem parlat de com ser un bon líder. No pas de tenir carisma, només de saber planificar i executar implicant el màxim de persones possibles. Hem parlat d'estils de lideratge i jo tinc un dubte transcendental: quina mena de líder (institucional, ja que no per carisma) sóc jo?
He buscat fotos per ajudar-me a definir-me:
1) Una líder "ajudadora": la que ajuda a anar cap a munt, a millorar, donant la mà? L'amiga? La guia espiritual d'occident?
2)Una líder "cap visible" del treball en equip, però situada per sobre del bé i del mal, recolzada sobre els altres, delegant esforços i mèrits?
3)Una líder supervisora, vigilant, des de dalt de l'escala, amb tothom treballant independentment els uns dels altres? L'úll de Déu que tot ho veu?
4) Una líder visionària i solitària, capitana d'un vaixell amb una visió de futur clara, però sense companys de viatge? Obcecada en arribar a destí peti qui peti?
5) Una líder somiatruites, que quan tothom mira cap a l'esquerra, ella està del revés, mirant al cel, just al contrari de tothom, perquè no té en compte a ningú?
6)O la líder col.lega, que actua i sent igual que tot el seu equip, en el mateix nivell de lideratge, en règim pseudocomunista? Que vol que tothom sigui igual de líder que ella?
Ostres... una cosa és com em veig jo, una altra com em veuen els altres (i puc semblar ben diferent segons qui opini) i una altra és com sóc en realitat.
Em temo que la resposta a aquestes preguntes no m'agradarà...cordons!
dimarts, 22 de gener del 2008
LA FEINA BEN FETA
Fa uns quants anys, hi havia un lema publicitari , d'una campanya de la Generalitat de Catalunya, sota la presidència de Jordi Pujol, que deia "La feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres" (si no recordo malament).
Aquest país nostre -la part forastera espanyola inclosa- té fama de gandul, enllà les nostres fronteres. I de caòtic, anarquista, desorganitzat, sota la picaresca del pencar poc, viure bé, i embutxacar-se'ls calents a final de mes. Organitzar bé els JJOO de Barcelona 92 va ser una sorpresa per a tothom, catalans i espanyols inclosos.
Jo sóc, per a la majoria de la gent que em coneix, una obsessa per la feina, que treballa moltíssim, dins i fora de l'IES, totes les hores, matí, tarda i nit. Res a dir. Segurament tenen raó, però no m'adono que ho faig. També he d'afegir que sóc molt intransigent amb els mals professionals, siguin del sector que siguin, i m'he barallat bastant amb metges incompetents, administratius incompetents, dependents incompetents... perquè els he fet saber la seva incompetència.
Però el que sí sé , des de que sóc directora, és que el món de l'ensenyament està molt malament. No pensava pas, abans de ser directora, que fos tan greu la cosa. I que la nostra incompetència, malauradament, com la dels metges o els policies, té unes conseqüències nefastes en la societat actual. Els metges maten, els polis s'equivoquen i foten una vida enlaire i nosaltres estem creant una societat buida intel.lectualment, i òrfena afectivament. I no parlo d'ensenyar coneixements, que tots ho fem, poc o molt. Parlo d'educar la persona. No en sabem més, alguns, ...i altres no en saben gens.
Metges...Administratius...Dependents...Professors...Tothom (?)...Egoisme? Poques ganes de treballar? Poca autoestima? Falta de vocació? Reflex d'una manera de funcionar general? una manera de funcionar que provoca coses com que la gent presenciï agressions i no faci res, que s'embrutin parets alienes amb graffittis, que es robin objectes dels establiments i la pràctica s'ensenyi de pares a fills...Hi ha una mena de tantsemenfotisme general, on tothom només es preocupa d'anar bé ell, i de divertir-se contínuament. És el màxim valor actual: el temps d'oci, la diversió, els viatges, els esports d'aventura, sensacions extremes, drogues, jubilació, pocs fills o cap, eterna joventut, culte al cos, culte a la salut, publicitat vana, programes del cor, cuina tecnoemocional de Ferran Adrià, partits de qualsevol esport a qualsevol hora. Panem et circenses.
Hedonisme, potser és la paraula. Una forma d'egoisme, penso jo. I qui dedica més temps del que cal a la feina és mal vist. Qui pensa que pot canviar el seu món proper des de la feina, és un il.lús.Qui prova diferents estratègies per arribar als objectius marcats és un babau, que penca per res, que penca massa, o que s'ho té molt cregut.
Mireu aquesta foto:
Tot a la meva vida m'ha costat "aquest esforç". Tinc l'avantatge de ser de pensament i execució molt ràpides i això fa que se'm redueixi el temps d'esforç a la meitat que moltes altres persones. Tot el que he volgut de debò ho he aconseguit, menys una cosa. Tot allò que era important m'ha costat horrors d'aconseguir, però me n'he sortit, a la curta o a la llarga. I ara podria penjar-me aquesta medalla, perquè un altre dels nostres defectes és la falsa modèstia: feina ben feta? o només una somiatruites?
Aquest país nostre -la part forastera espanyola inclosa- té fama de gandul, enllà les nostres fronteres. I de caòtic, anarquista, desorganitzat, sota la picaresca del pencar poc, viure bé, i embutxacar-se'ls calents a final de mes. Organitzar bé els JJOO de Barcelona 92 va ser una sorpresa per a tothom, catalans i espanyols inclosos.
Jo sóc, per a la majoria de la gent que em coneix, una obsessa per la feina, que treballa moltíssim, dins i fora de l'IES, totes les hores, matí, tarda i nit. Res a dir. Segurament tenen raó, però no m'adono que ho faig. També he d'afegir que sóc molt intransigent amb els mals professionals, siguin del sector que siguin, i m'he barallat bastant amb metges incompetents, administratius incompetents, dependents incompetents... perquè els he fet saber la seva incompetència.
Però el que sí sé , des de que sóc directora, és que el món de l'ensenyament està molt malament. No pensava pas, abans de ser directora, que fos tan greu la cosa. I que la nostra incompetència, malauradament, com la dels metges o els policies, té unes conseqüències nefastes en la societat actual. Els metges maten, els polis s'equivoquen i foten una vida enlaire i nosaltres estem creant una societat buida intel.lectualment, i òrfena afectivament. I no parlo d'ensenyar coneixements, que tots ho fem, poc o molt. Parlo d'educar la persona. No en sabem més, alguns, ...i altres no en saben gens.
Metges...Administratius...Dependents...Professors...Tothom (?)...Egoisme? Poques ganes de treballar? Poca autoestima? Falta de vocació? Reflex d'una manera de funcionar general? una manera de funcionar que provoca coses com que la gent presenciï agressions i no faci res, que s'embrutin parets alienes amb graffittis, que es robin objectes dels establiments i la pràctica s'ensenyi de pares a fills...Hi ha una mena de tantsemenfotisme general, on tothom només es preocupa d'anar bé ell, i de divertir-se contínuament. És el màxim valor actual: el temps d'oci, la diversió, els viatges, els esports d'aventura, sensacions extremes, drogues, jubilació, pocs fills o cap, eterna joventut, culte al cos, culte a la salut, publicitat vana, programes del cor, cuina tecnoemocional de Ferran Adrià, partits de qualsevol esport a qualsevol hora. Panem et circenses.
Hedonisme, potser és la paraula. Una forma d'egoisme, penso jo. I qui dedica més temps del que cal a la feina és mal vist. Qui pensa que pot canviar el seu món proper des de la feina, és un il.lús.Qui prova diferents estratègies per arribar als objectius marcats és un babau, que penca per res, que penca massa, o que s'ho té molt cregut.
Mireu aquesta foto:
Tot a la meva vida m'ha costat "aquest esforç". Tinc l'avantatge de ser de pensament i execució molt ràpides i això fa que se'm redueixi el temps d'esforç a la meitat que moltes altres persones. Tot el que he volgut de debò ho he aconseguit, menys una cosa. Tot allò que era important m'ha costat horrors d'aconseguir, però me n'he sortit, a la curta o a la llarga. I ara podria penjar-me aquesta medalla, perquè un altre dels nostres defectes és la falsa modèstia: feina ben feta? o només una somiatruites?
dissabte, 19 de gener del 2008
LES SUPERNENES
Hi ha tres persones, super valuoses per a la meva feina, que en podríem anomenar, a partir d'ara, les SUPERNENES, i que, parlant de valors, en són pòsits ambulants:
N'hi ha una que, encara que em va enganyar fa temps, allà pel Nadal de 2005, per a mi representa la força, l'empenta, la força de la Natura, incansable, inamovible, inqüestionable. LA FORTALESA. Quan m'enfonso, ella em subjecta perquè no arribi al terra. És el puntal, la columna vertebral, l'arrel i la tija, el reg sanguini...
N'hi ha una altra que és difícil, profunda, intensa en tot, incansable, inamovible, inqüestionable també. LA SENSIBILITAT . Estudia el món, les persones, els alumnes, fins al moll de l'os. És el llorer, el cor i el cervell, les fulles fotosintètiques, els pulmons...
I la tercera sembla discreta, sembla senzilla, sembla carinyosa... per a tothom és la dolçor personificada. La cara amable de les supernenes. L'EMPATIA. Es preocupa de tothom sense aclaparar, calla i escolta, ofereix l'espatlla. És la flor perfumada, els abraços que abracen, el vidre que deixa passar la claror i protegeix del fred...
Per a les tres SUPERNENES del Reguissol, un petó i un dibuixet :
N'hi ha una que, encara que em va enganyar fa temps, allà pel Nadal de 2005, per a mi representa la força, l'empenta, la força de la Natura, incansable, inamovible, inqüestionable. LA FORTALESA. Quan m'enfonso, ella em subjecta perquè no arribi al terra. És el puntal, la columna vertebral, l'arrel i la tija, el reg sanguini...
N'hi ha una altra que és difícil, profunda, intensa en tot, incansable, inamovible, inqüestionable també. LA SENSIBILITAT . Estudia el món, les persones, els alumnes, fins al moll de l'os. És el llorer, el cor i el cervell, les fulles fotosintètiques, els pulmons...
I la tercera sembla discreta, sembla senzilla, sembla carinyosa... per a tothom és la dolçor personificada. La cara amable de les supernenes. L'EMPATIA. Es preocupa de tothom sense aclaparar, calla i escolta, ofereix l'espatlla. És la flor perfumada, els abraços que abracen, el vidre que deixa passar la claror i protegeix del fred...
Per a les tres SUPERNENES del Reguissol, un petó i un dibuixet :
GRAFOMANÍACA
Hola a tothom,
"Els bous són lents però la terra és pacient". Els que tenim la sort de ser pares, sabem molt bé què vol dir aquest proverbi xinès : les coses importants costen d'aconseguir, i gairebé sempre són fruit de la insistència, de la perseverància, i de l'esforç. Tres virtuts -o valors?- completament en desús.
Som els primers, els professors, que ho volem tot ara, aquí i ja. Volem bons alumnes, calladets i atents, estudiosos i disciplinats, entusiasmats per la nostra matèria... i això, potser ni en l'època de la Il.lustració va existir, ni entre els deixebles de Voltaire, Diderot i Montaigne, ni en les aules d'Oxford ni en les de Cambridge han existit mai.
Tenim alumnes xerraires, desconcentrats, gandulets i caòtics, i la nostra matèria els importa relativament poc. Només el suficient per aprovar. Però, ostres, que macos que són!!! Li fan cançons simpàtiques al professor més plom del centre, s'apunten a muntar la festa de Carnaval, i, de tant en tant, obren uns ulls com plats quan expliques tonteries literàries o internetístiques. O quan aprofites per dir que vas ser fumadora de paquet diari i ho vas deixar un dia, que vas dir " ja n'hi ha prou!" , i abans de sortir de classe et pregunten: "i tu, has fumat porros algun cop?" I estàs a punt de dir que no necessites res més que la imaginació per fugir dels teus problemes vitals, perquè les drogues són per als covards... I et surt la venada Clint Eastwood-Harry el Sucio.
Que és una de les moltes personalitats de la meva ment polièdrica. Sóc profe: heus aquí.
"Els bous són lents però la terra és pacient". Els que tenim la sort de ser pares, sabem molt bé què vol dir aquest proverbi xinès : les coses importants costen d'aconseguir, i gairebé sempre són fruit de la insistència, de la perseverància, i de l'esforç. Tres virtuts -o valors?- completament en desús.
Som els primers, els professors, que ho volem tot ara, aquí i ja. Volem bons alumnes, calladets i atents, estudiosos i disciplinats, entusiasmats per la nostra matèria... i això, potser ni en l'època de la Il.lustració va existir, ni entre els deixebles de Voltaire, Diderot i Montaigne, ni en les aules d'Oxford ni en les de Cambridge han existit mai.
Tenim alumnes xerraires, desconcentrats, gandulets i caòtics, i la nostra matèria els importa relativament poc. Només el suficient per aprovar. Però, ostres, que macos que són!!! Li fan cançons simpàtiques al professor més plom del centre, s'apunten a muntar la festa de Carnaval, i, de tant en tant, obren uns ulls com plats quan expliques tonteries literàries o internetístiques. O quan aprofites per dir que vas ser fumadora de paquet diari i ho vas deixar un dia, que vas dir " ja n'hi ha prou!" , i abans de sortir de classe et pregunten: "i tu, has fumat porros algun cop?" I estàs a punt de dir que no necessites res més que la imaginació per fugir dels teus problemes vitals, perquè les drogues són per als covards... I et surt la venada Clint Eastwood-Harry el Sucio.
Que és una de les moltes personalitats de la meva ment polièdrica. Sóc profe: heus aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
