El passat dimecres 16 d'abril, després d'un claustre estrany, el centre va decidir donar un tomb a la seva manera de funcionar. Costarà molt, perquè hi ha unes quantes persones que no ho veuen clar, però estic segura que alguna d'elles preferirà altres opcions, que no pas la de quedar-se a veure què pot fer per l'institut.
Els altres, els que sí que creiem que les coses han de canviar, i molt, continuem al peu del canó, com sempre. He de donar les gràcies a tots ells, perquè les coses bones del centre surten, en general, de les seves mans. Perquè no veuen els alumnes com a enemics a abatre ni castigar, ni perjudicar contínuament, ni els seus pares com a voltors a la recerca de la presa.Perquè creuen en la conversa, la comprensió i el perdó, i això és el que fa avançar el món, no pas l'enfrontament gratuït, l'immobilisme funcionarial, els gelos i l'enveja.
Hauríem de preocupar-nos del benestar de tothom i entendre que el que nosaltres fem mal fet, afecta els altres. Com diu un company, "si tothom fes bé la seva feina, no caldrien plans estratègics d'autonomia de centre"
I ara un últim missatge final, dedicat a l'espigoler: si necessita un bloc secret per malparlar de l'institut, jo crec que també necessita algun tipus de contacte amb un especialista . Cal ser valent i donar la cara, i admetre, d'una vegada per totes, que aquest equip directiu està format només per dones, valentes i decidides, mal que li pesi a ell i al seu masclisme, ja evident per a tothom.
I si vol parlar amb mi, ja sap on em pot trobar. Jo no m'amago sota les pedres, com ell.
divendres, 18 d’abril del 2008
dissabte, 1 de març del 2008
SEGON ANIVERSARI
En el segon aniversari del nostre adéu, estimat David:
HOMENATGE
Aquesta pena
és també una forma
de reviure’t, cada any,
i cada dia.
És una pena d’amor,
d’amor també dur i etern,
una maleta de tendresa,
reposant al costat d’una llarga via.
El tren arribarà per a tots,
i al final del viatge
hi haurà la pau.
Per al David,
farem sempre el nostre homenatge
de pena i amor.
Anna M.
26 de febrer de 2008
dissabte, 23 de febrer del 2008
AIGÜES TÈRBOLES I RAJOS DE SOL
Hem passat una setmana mogudeta a tots nivells, l'aigua del Reguissol s'ha tornat tèrbola alguns dies, per moments, per hores, per dies i nits sencers, però també han sortit alguns rajos de sol per escalfar l'ambient dolçament.
De vegades, les coses es compliquen, com si d'una conjunció astral malèfica en nasqués una mena de sortilegi de bruixa dolenta. Hem tingut pares revoltats, alumnes revoltats, professors revoltats, ...de tot. Però hem menjat calçots amb pa, amor i companyia, i el PAC comença a fer els seus primers passos, molt esperançadors.
És difícil estar en una posició de talaia. Tens una visió del conjunt que moltes vegades et sobra. T'assabentes de tot, vaja. Com a professora, vivia més la feina de forma més serena: una visió parcial, curta, concentrada, és molt més tranquil.litzadora.
Però quan dines amb els companys, és un d'aquells pocs moments que baixes de la talaia i et tornes un més. No vigiles, no et deceps, no preveus, no estàs al 100 %. Et relaxes, rius molt, fas el dinar com els altres, t'embrutes com els altres, neteges com els altres. Si a algú se li acut de dir: "tu que ets la dire...", arrufo el nas. No ho fa ningú. M'hi sento molt a gust amb els profes aquest any. Ha vingut bona gent al centre i ens ha encomanat una mica de joie de vivre. Tots els "vells" que ens hi apuntem estem a gust, entre salses de marits "angelicals" i amatents, calçots de Julios pencaires, fotografies de Manels tribuletes, truites de Pacos i Àlexs, que si 4 que si 5, amanides d'Escrivans discrets, i postres de Breda.
Si em llegiu, companys del curset, ho dic alt i clar: m'ho passo pipa dinant amb vosaltres !
De vegades, les coses es compliquen, com si d'una conjunció astral malèfica en nasqués una mena de sortilegi de bruixa dolenta. Hem tingut pares revoltats, alumnes revoltats, professors revoltats, ...de tot. Però hem menjat calçots amb pa, amor i companyia, i el PAC comença a fer els seus primers passos, molt esperançadors.
És difícil estar en una posició de talaia. Tens una visió del conjunt que moltes vegades et sobra. T'assabentes de tot, vaja. Com a professora, vivia més la feina de forma més serena: una visió parcial, curta, concentrada, és molt més tranquil.litzadora.
Però quan dines amb els companys, és un d'aquells pocs moments que baixes de la talaia i et tornes un més. No vigiles, no et deceps, no preveus, no estàs al 100 %. Et relaxes, rius molt, fas el dinar com els altres, t'embrutes com els altres, neteges com els altres. Si a algú se li acut de dir: "tu que ets la dire...", arrufo el nas. No ho fa ningú. M'hi sento molt a gust amb els profes aquest any. Ha vingut bona gent al centre i ens ha encomanat una mica de joie de vivre. Tots els "vells" que ens hi apuntem estem a gust, entre salses de marits "angelicals" i amatents, calçots de Julios pencaires, fotografies de Manels tribuletes, truites de Pacos i Àlexs, que si 4 que si 5, amanides d'Escrivans discrets, i postres de Breda.
Si em llegiu, companys del curset, ho dic alt i clar: m'ho passo pipa dinant amb vosaltres !
dissabte, 16 de febrer del 2008
LA CLAU
"¿Dónde están las llaves?, matalile rile rile, ¿dónde están las llaves?, matarile, rile, rón !"
Dimarts passat al vespre, pensant en el claustre de l'endemà, dia 13 de febrer, pensava en LA CLAU. On és aquesta clau, invisible, perfecta, greixada, aquesta clau perduda, que ja ningú recorda qui la va tenir l'últim, on la va guardar, quina forma tenia,... on està l'única, la definitiva,... CLAU???
Qui la trobarà? Qui tindrà els sants pebrots de buscar-la sense descans? Qui tindrà els pebrots d'usar-la bé quan la trobi? No encomanar-la a cap titella secundari d'aquesta obra de teatre?
On és la CLAU que tanca la porta dels GREUGES HISTÒRICS DE L'IES REGUISSOL?
"¿Dónde están las llaves?, matalile rile rile, ¿dónde están las llaves?, matarile, rile, rón !"
I si està perduda definitivament, fem-ne unes quantes , entre tots, perquè alguna o altra funcionarà !
"¿Dónde están las llaves?, matalile rile rile, ¿dónde están las llaves?, matarile, rile, rón ,xim pón"!"
Dimarts passat al vespre, pensant en el claustre de l'endemà, dia 13 de febrer, pensava en LA CLAU. On és aquesta clau, invisible, perfecta, greixada, aquesta clau perduda, que ja ningú recorda qui la va tenir l'últim, on la va guardar, quina forma tenia,... on està l'única, la definitiva,... CLAU???
Qui la trobarà? Qui tindrà els sants pebrots de buscar-la sense descans? Qui tindrà els pebrots d'usar-la bé quan la trobi? No encomanar-la a cap titella secundari d'aquesta obra de teatre?
On és la CLAU que tanca la porta dels GREUGES HISTÒRICS DE L'IES REGUISSOL?
"¿Dónde están las llaves?, matalile rile rile, ¿dónde están las llaves?, matarile, rile, rón !"
I si està perduda definitivament, fem-ne unes quantes , entre tots, perquè alguna o altra funcionarà !
"¿Dónde están las llaves?, matalile rile rile, ¿dónde están las llaves?, matarile, rile, rón ,xim pón"!"
diumenge, 10 de febrer del 2008
PROJECTES...
Totes les gallines ens ponen...
El que passa és que ara, quan ens ponen, ja tremolo.
Ens han concedit el Proyecto de Bibliotecas escolares, per valor de dos milions de peles. Però, això sí, tal com ens ha passat amb el PAC, no el farem com nosaltres volíem, sinó com ells volen: des del Ministerio de Educación y Ciencia ens van trucar per dir-nos que, de tot el que vam escriure, volen que "creem" material didàctic sobre Recerca i Tractament de la Informació, que de la lectura per plaer els en sobra, diuen. El 27 de febrer ja em trucaran per veure què hem fet. I que cada mes, hem de parir alguna cosa, i que tenim un any, però que tot anirà molt pautat i vigilat.
I jo, com sempre, m'he entusiasmat. FER UN LLIBRE DE DIDÀCTICA! Editat pel Ministerio i distribuït per totes les Espanyes! Xupi guai del paraguai!!!
Ara, a tots els profes del Reguissol que em llegeixin avui, la dire us convida a participar-hi, a engrescar-s'hi, a disfrutar-ho, perquè el que hem pensat, el Jordi Clopés i jo, és que sigui una cosa ben parida, ja que hem de parir amb presses:
1) Interdisciplinarietat de matèries (un de català programant ciències o tecno, guai!)a partir del PCC de la LOE de les Espanyes.
2) Programació vertical de 1r ESO a 2n Bat de les tècniques de tractament de la informació conjuntament amb tècniques d'estudi. (aquí anem peixos tots plegats!)
3) itineraris formatius generals que n'incloguin un d'específic per a alumnes de diversitat per la banda baixa i un altre per als alumnes de la banda alta. (per fi un llibre que atèn la diversitat en tot moment)
4) Bellesa visual, llenguatge amè, solucionaris, justificacions pedagògiques clares i poc extenses (tipus fitxa) (sóc una maniàtica de la forma, i en un món visual com el nostre és bàsic arribar pels ulls)
5) Format d'unitat didàctica que inclogui diversitat de materials, diversitat d'exercicis, diversitat d'àmbits de treball, etc. (en la varietat està el gust, i per gustos els colors, oi?)
Vaja, que posem en pràctica el que amb els nostres pocs o molts anys d'experiència i de xupar llibres de text, hem après. CREACIÓ AL PODER ! SOTA LES LLAMBORDES HI HA LA PLATJA!
Guapo, no?
Qui s'hi animi, que m'ho digui, i allà va que anem !
divendres, 1 de febrer del 2008
RESSACA POST CARNAVAL
uuuuuuuFFFFFFFFFFF!!!!!!!!!!!
Primer premi per als del break, 3 punts unànims de tot el jurat. Cantat, cantadíssim. Com a novetat: la integració d'altres alumnes, no tan breakers, en relació al curs passat.
Segon premi ex-aequo: el grup de 2n de Bat, amb més ganes que una altra cosa, algun moviment graciós i traca final tutti-colori (però és difícil ballar en parella, i ells ho han preparat en dos o tres dies només) , i el quartet de Vangelis, que sumaven break i líric-gòtic. Aquests darrers, Impressionants, Originals, (tot amb majúscula) i, pel meu gust, els millors.
Tercer premi ex-aequo: el grup de 1r de Bat, gracioses, sexis i conjuntades, amb un ball preparat en tres o quatre dies, i....el gran triomfador d'avui, l'Eloy Martín, amb tot, i quan dic tot, és TOT, el públic dempeus, cridant, alguns sobre les cadires fent equilibris...Si ho arribo a saber, el poso el darrer, com a fi de festa.
Les escenificacions molt bé, millor que l'any passat, especialment els de 1r i 2n, graciosos. I de la resta d'actuacions, de tot i força: el fragment de Palestina molt maco, llegit amb sentiment, ben interpretat, però li faltava un final més clar. El trio de la monja i els llops, molt millor que ahir; el teatre dels ganàpies, bastant bé per part del Sobrevals; el quintet de 3r molt bé, com cada any, però no arrisquen i això les fa quedar sempre quartes; la dansa del ventre "apañada" per les professores per millorar-ne l'estètica de la noia central; la parelleta de primer, Déu n'hi do; i l'striptease...amb un bon començament, i un mig i un final molt fluixos.
Del millor, els organitzadors, tant presentadors, com tècnics de música, com atrezzistes, maquilladores, etc. El jurat... discutit i esbroncat com cada any, però és part de la diversió.
I del millor, els professors, actitud i aptitud. Fins i tot en el tema del misteri final exterior i del comportament d'alguns alumnes grans, que confonen una festa d'institut amb una festa particular.
No sé si tot això representa valors: col.laboració, treball en equip, (auto)disciplina, jo crec que sí. Amistat, molta. Valor, risc, autoestima...Respecte? La major part de les vegades. Els alumnes difícils no s'han significat.
Com va dir el Manel el curs passat, avui és un d'aquells dies que et sents orgullós del Reguissol. Per cert, si algú ha trucat o vingut al centre s'haurà trobat amb un altre misteri: ni conserges, ni alumnes, ni profes, ni administratives...i l'edifici "xapat". 600 persones sota el mateix sostre i bategant amb un cor enorme.
Moltes felicitats a tots plegats!
Primer premi per als del break, 3 punts unànims de tot el jurat. Cantat, cantadíssim. Com a novetat: la integració d'altres alumnes, no tan breakers, en relació al curs passat.
Segon premi ex-aequo: el grup de 2n de Bat, amb més ganes que una altra cosa, algun moviment graciós i traca final tutti-colori (però és difícil ballar en parella, i ells ho han preparat en dos o tres dies només) , i el quartet de Vangelis, que sumaven break i líric-gòtic. Aquests darrers, Impressionants, Originals, (tot amb majúscula) i, pel meu gust, els millors.
Tercer premi ex-aequo: el grup de 1r de Bat, gracioses, sexis i conjuntades, amb un ball preparat en tres o quatre dies, i....el gran triomfador d'avui, l'Eloy Martín, amb tot, i quan dic tot, és TOT, el públic dempeus, cridant, alguns sobre les cadires fent equilibris...Si ho arribo a saber, el poso el darrer, com a fi de festa.
Les escenificacions molt bé, millor que l'any passat, especialment els de 1r i 2n, graciosos. I de la resta d'actuacions, de tot i força: el fragment de Palestina molt maco, llegit amb sentiment, ben interpretat, però li faltava un final més clar. El trio de la monja i els llops, molt millor que ahir; el teatre dels ganàpies, bastant bé per part del Sobrevals; el quintet de 3r molt bé, com cada any, però no arrisquen i això les fa quedar sempre quartes; la dansa del ventre "apañada" per les professores per millorar-ne l'estètica de la noia central; la parelleta de primer, Déu n'hi do; i l'striptease...amb un bon començament, i un mig i un final molt fluixos.
Del millor, els organitzadors, tant presentadors, com tècnics de música, com atrezzistes, maquilladores, etc. El jurat... discutit i esbroncat com cada any, però és part de la diversió.
I del millor, els professors, actitud i aptitud. Fins i tot en el tema del misteri final exterior i del comportament d'alguns alumnes grans, que confonen una festa d'institut amb una festa particular.
No sé si tot això representa valors: col.laboració, treball en equip, (auto)disciplina, jo crec que sí. Amistat, molta. Valor, risc, autoestima...Respecte? La major part de les vegades. Els alumnes difícils no s'han significat.
Com va dir el Manel el curs passat, avui és un d'aquells dies que et sents orgullós del Reguissol. Per cert, si algú ha trucat o vingut al centre s'haurà trobat amb un altre misteri: ni conserges, ni alumnes, ni profes, ni administratives...i l'edifici "xapat". 600 persones sota el mateix sostre i bategant amb un cor enorme.
Moltes felicitats a tots plegats!
NOIS I NOIES
Ahir per la tarda vam fer l'assaig general de la festa de Carnaval.
Van venir tots, menys els de la sortida de 1r de Bat. Quan els agrada, els primers a complir. Fins i tot s'hi van colar dos que no els tocava. Descoberts i cap a l'IES. Estàs nominado!
Al principi, els vaig fer seure a terra, per organitzar el seu cap. Cul a terra i parat, cap clar. Fins aquí, tot rutllava.
Després, el caos. Quina bestiola es dispersa tan ràpidament per un espai tancat que, de sobte , l'ocupa tot enmig d'una marabunta de crits, riures, sorolls de coses indeterminades, i deixa al "director del cotarro" amb el cul a l'aire...? En aquest moment, jo recolliria les meves coses i me n'aniria a fer una til.la, un ioga, un bany d'escuma, qualsevol cosa solitària i plaent...llunyíssima d'ells.
De sobte, l'exèrcit s'alinea. Els meus crits al micròfon retronen en la sala. Em poso cabra, com només jo sé fer. Ells es tornen dòcils com xaiets. No sé si és perquè sóc la dire, o perquè sóc l'organitzadora de la història o perquè pensen que tinc molt mala llet, o perquè els espanto... Tots formats com soldadets de plom a banda i banda de l'escenari. Mai m'ha costat aconseguir-ho. Ni com a profe "monda y lironda".
Comencen els assajos. Les escenificacions bé, com sempre. En les actuacions , comencem amb un plat tan fort, que no saps situar-te entre el gust i la indigestió. Tot el públic -els que han vingut a posar cadires i el que han acabat les escenificacions-, rugeix de gust, panem et circenses. Ell, l'heroi, l'únic que actua sol cada any i que ho fa a la seva manera... es diu Eloy. Enguany ha superar l'any anterior en raresa i histrionisme. L'any vinent haurà de posar-se a volar per a sorprendre'ns. Però té els c.... com dos catedrals.
Els de Bat, com el curs passat, no ho tenen bé encara. El Treball de recerca no els ha deixat assajar. Xoquen entre ells, riuen com nens, però tenen moviments graciosos. Demà ho faran de p.m., com l'any passat. Els de 2n i 3r del break, com sempre, són genials. Aposta segura al 1r premi. Hi ha algun altre grupet molt bo, com el de l'Agnès, que pot donar la campanada.
I després hi ha els petits, de 1r, que han muntat números un pèl ridículs. Ja m'ho vaig imaginar només veient la composició dels grups. Vaig passar per totes les aules, ahir pel matí, demanant respecte cap els participants. És molt fàcil riure's d'ells, insultar-los, enviar-los "al paredón". L'any passat ho van fer amb l'Eloy, la Marina i les Anguita. Però sempre els aplaudiments van tapar els crits, i des de l'escenari no es va sentir res (la prova està en el vídeo, que ho va recollir tot, situat entre el públic). Corporativisme de l'alumnat. Valors de grup.
Els alumnes del Reguissol farden de tenir molt bon rotllo entre ells, a la DAFO, però s'obliden de dir que només és entre els amics de la classe. Amb els altres, amb els nouvinguts, amb els friquis, amb els rars, etc. són cruels. Igual de cruels que ho han sigut tots els nens de tots els instituts i col.legis de tot el món mundial, des de que algú va inventar aquest artefacte anomenat escola.
Falta una hora i mitja per començar la festa. Com es diu aquell Déu grec que sostenia el món sobre les seves espatlles? Atles? Doncs ara em sento com una miserable Atles "de pacotilla". Tot el pes sobre les espatlles. El que ningú sap és que jo tinc escoliosi, principi d'hèrnia discal, contracció lumbar...i uns NERVIS!!!!!!!!
(he,he,he...i, per dins, els adoro. A tots.)
Van venir tots, menys els de la sortida de 1r de Bat. Quan els agrada, els primers a complir. Fins i tot s'hi van colar dos que no els tocava. Descoberts i cap a l'IES. Estàs nominado!
Al principi, els vaig fer seure a terra, per organitzar el seu cap. Cul a terra i parat, cap clar. Fins aquí, tot rutllava.
Després, el caos. Quina bestiola es dispersa tan ràpidament per un espai tancat que, de sobte , l'ocupa tot enmig d'una marabunta de crits, riures, sorolls de coses indeterminades, i deixa al "director del cotarro" amb el cul a l'aire...? En aquest moment, jo recolliria les meves coses i me n'aniria a fer una til.la, un ioga, un bany d'escuma, qualsevol cosa solitària i plaent...llunyíssima d'ells.
De sobte, l'exèrcit s'alinea. Els meus crits al micròfon retronen en la sala. Em poso cabra, com només jo sé fer. Ells es tornen dòcils com xaiets. No sé si és perquè sóc la dire, o perquè sóc l'organitzadora de la història o perquè pensen que tinc molt mala llet, o perquè els espanto... Tots formats com soldadets de plom a banda i banda de l'escenari. Mai m'ha costat aconseguir-ho. Ni com a profe "monda y lironda".
Comencen els assajos. Les escenificacions bé, com sempre. En les actuacions , comencem amb un plat tan fort, que no saps situar-te entre el gust i la indigestió. Tot el públic -els que han vingut a posar cadires i el que han acabat les escenificacions-, rugeix de gust, panem et circenses. Ell, l'heroi, l'únic que actua sol cada any i que ho fa a la seva manera... es diu Eloy. Enguany ha superar l'any anterior en raresa i histrionisme. L'any vinent haurà de posar-se a volar per a sorprendre'ns. Però té els c.... com dos catedrals.
Els de Bat, com el curs passat, no ho tenen bé encara. El Treball de recerca no els ha deixat assajar. Xoquen entre ells, riuen com nens, però tenen moviments graciosos. Demà ho faran de p.m., com l'any passat. Els de 2n i 3r del break, com sempre, són genials. Aposta segura al 1r premi. Hi ha algun altre grupet molt bo, com el de l'Agnès, que pot donar la campanada.
I després hi ha els petits, de 1r, que han muntat números un pèl ridículs. Ja m'ho vaig imaginar només veient la composició dels grups. Vaig passar per totes les aules, ahir pel matí, demanant respecte cap els participants. És molt fàcil riure's d'ells, insultar-los, enviar-los "al paredón". L'any passat ho van fer amb l'Eloy, la Marina i les Anguita. Però sempre els aplaudiments van tapar els crits, i des de l'escenari no es va sentir res (la prova està en el vídeo, que ho va recollir tot, situat entre el públic). Corporativisme de l'alumnat. Valors de grup.
Els alumnes del Reguissol farden de tenir molt bon rotllo entre ells, a la DAFO, però s'obliden de dir que només és entre els amics de la classe. Amb els altres, amb els nouvinguts, amb els friquis, amb els rars, etc. són cruels. Igual de cruels que ho han sigut tots els nens de tots els instituts i col.legis de tot el món mundial, des de que algú va inventar aquest artefacte anomenat escola.
Falta una hora i mitja per començar la festa. Com es diu aquell Déu grec que sostenia el món sobre les seves espatlles? Atles? Doncs ara em sento com una miserable Atles "de pacotilla". Tot el pes sobre les espatlles. El que ningú sap és que jo tinc escoliosi, principi d'hèrnia discal, contracció lumbar...i uns NERVIS!!!!!!!!
(he,he,he...i, per dins, els adoro. A tots.)
dimecres, 30 de gener del 2008
SORRA ENTRE ELS DITS
"Som" en els nostres fills? Ells són el reflex del que nosaltres som? Parlem d'educació...familiar. Fins fa pocs mesos, el meu fill era sorra de platja mullada, malejable, compacta...Jo sabia que en podia fer castells ben alts i ferms. Jo imposava normes, que ell podia discutir, però complia: a les 9 a casa!, per exemple.Li deia: has d'anar de colònies, aquest estiu. I ja m'ocupava jo de buscar el lloc.Li deia: hauries de fer tennis amb la tata i amb mi, perquè ella necessita esbargir-se i riure una estona. I ell venia. Li deia, fa temps: hem d'anar a veure el David i passar tota la tarda amb ell, que està molt malalt. I ell hi anava i deixava que el David guanyés a tots els jocs de la Play.
L'any passat va fer 13 anys. Ja en el tercer trimstre del curs anterior va començar a canviar: per exemple, ja no li importava treure bones notes, va aparèixer el noi indolent, que només volia Play i ordinador. Ara, dins de quatre mesos en farà 14. Estem de ple en el procés que jo anomeno "revolucióhormonalantipàtica". S'ha tornat esquerp, tanca la porta d'allà on està ficat, el crido deu vegades a dinar i no baixa, em diu que tornarà a les 10 i ho fa a les 11. Res extraordinari. Però em sento com si tingués sorra seca entre els dits, que s'escapa i no puc retenir.
Miro d'anar més enllà i veure què té de mi. Aparentment,res, excepte els trets físics. M'agrada crear, a ell no. M'agrada dibuixar, a ell gens. Li agrada l'esport, a mi em repateja. Li parlo dels nois de 2n que ja comencen a sortir amb noies. Ell passa. I així, ad infinitum.
Son pare és el rei del món i sobre sa mare... li ha donat per imitar-la fent burla quan parla: nye,nye,nye... Jo hi passo, a la seva vora, els set dies de la setmana i el seu pare viu amb l'àvia. Està lluny en el dia a dia. Però son pare és el rei. Res extraordinari. Avorrit , de tan corrent.
I si miro més enllà potser veuré com fa el Batxillerat i una carrera universitària, i amb sort, trobarà una feina estable cap als 30 anys. Tindrà alguna cosa de mi, llavors? O haurà après que no s'ha de ser com jo i viurà millor la vida? Zero perfeccionisme, zero angoixa vital?
Em sembla que, si em deixen triar, prefereixo que no sigui com jo. Ai las!
L'any passat va fer 13 anys. Ja en el tercer trimstre del curs anterior va començar a canviar: per exemple, ja no li importava treure bones notes, va aparèixer el noi indolent, que només volia Play i ordinador. Ara, dins de quatre mesos en farà 14. Estem de ple en el procés que jo anomeno "revolucióhormonalantipàtica". S'ha tornat esquerp, tanca la porta d'allà on està ficat, el crido deu vegades a dinar i no baixa, em diu que tornarà a les 10 i ho fa a les 11. Res extraordinari. Però em sento com si tingués sorra seca entre els dits, que s'escapa i no puc retenir.
Miro d'anar més enllà i veure què té de mi. Aparentment,res, excepte els trets físics. M'agrada crear, a ell no. M'agrada dibuixar, a ell gens. Li agrada l'esport, a mi em repateja. Li parlo dels nois de 2n que ja comencen a sortir amb noies. Ell passa. I així, ad infinitum.
Son pare és el rei del món i sobre sa mare... li ha donat per imitar-la fent burla quan parla: nye,nye,nye... Jo hi passo, a la seva vora, els set dies de la setmana i el seu pare viu amb l'àvia. Està lluny en el dia a dia. Però son pare és el rei. Res extraordinari. Avorrit , de tan corrent.
I si miro més enllà potser veuré com fa el Batxillerat i una carrera universitària, i amb sort, trobarà una feina estable cap als 30 anys. Tindrà alguna cosa de mi, llavors? O haurà après que no s'ha de ser com jo i viurà millor la vida? Zero perfeccionisme, zero angoixa vital?
Em sembla que, si em deixen triar, prefereixo que no sigui com jo. Ai las!
diumenge, 27 de gener del 2008
M'AGRADA
M'agrada, és un bon anunci, ho té tot: jo jugava a això de petita, i la metàfora té ètica, té estètica i té magnètica. Té mates, té tecnologia, té ed. visual, té ed. musical, té socials (economia, sociologia, psicologia), té ed. física, té història, i és comunicació pura. I es basa en la sensibilitat en la punta dels dits i acaba expressant la fragilitat de tot plegat. Que no bufi el vent.
(i, sobretot, m'agrada perquè és el resultat d'un treball en equip...ben fet!)
(i, sobretot, m'agrada perquè és el resultat d'un treball en equip...ben fet!)
VA .... I......VE
Estic immersa en una petita muntanya russa. Pes de responsabilitat total, i solitud total. El còctel ha de dur, per força, a la indigestió.Vòmits.
Com sempre, el vot de confiança es posa on s'ha de posar. Però aquest any, alguna cosa falla. Hi ha por, hi ha nervis, hi ha feina, hi ha vergonya, hi ha entrebancs tècnics. Ells diuen que volen "rilar-se". I jo em sento indefensa davant el possible daltabaix que s'acosta.Com sempre, la realitat mai serà tan negra. Gris marengo, a tot estirar.
Exactament igual que se sentia ella, per exemple, el darrer seu esperat i definitiu dia. Ningú va dir "queda't". Ningú va preguntar "per què?". Tremendament sola.
Vaig rebre una educació nefasta: puntualitat, responsabilitat, autodisciplina, poca autoestima, gran contingut enciclopèdic, sentit del deure, perfeccionisme, poc corporativisme, alta competència -d'un tipus i de l'altre-, necessitat de suport emocional. Coi de monges!
Si algú, de la meva generació, va ser educat igual, en un alt percentatge de casos s'ha desfet d'aquest llast. Sembla que gaudeixen de la seva vida...tant de bo en sabés!
Jo només tinc, de tant en tant, l'íntima satisfacció d'una cosa que em surt bé, o que em surt fàcil, navegant entremig d'un mar de coses que no surten, surten a mitges, surten esbiaixades, surten a trompades, o vomitades. Embarbussades. A destemps, indefenses, amb l'enemic esperant a la trinxera a veure si l'encerta amb un obús. Merda de responsabilitat.
En el fons, per a sorpresa -desagradable- meva, sóc com ella. Cordons, ningú em preguntarà "per què?"...quan me'n vagi.
Com sempre, el vot de confiança es posa on s'ha de posar. Però aquest any, alguna cosa falla. Hi ha por, hi ha nervis, hi ha feina, hi ha vergonya, hi ha entrebancs tècnics. Ells diuen que volen "rilar-se". I jo em sento indefensa davant el possible daltabaix que s'acosta.Com sempre, la realitat mai serà tan negra. Gris marengo, a tot estirar.
Exactament igual que se sentia ella, per exemple, el darrer seu esperat i definitiu dia. Ningú va dir "queda't". Ningú va preguntar "per què?". Tremendament sola.
Vaig rebre una educació nefasta: puntualitat, responsabilitat, autodisciplina, poca autoestima, gran contingut enciclopèdic, sentit del deure, perfeccionisme, poc corporativisme, alta competència -d'un tipus i de l'altre-, necessitat de suport emocional. Coi de monges!
Si algú, de la meva generació, va ser educat igual, en un alt percentatge de casos s'ha desfet d'aquest llast. Sembla que gaudeixen de la seva vida...tant de bo en sabés!
Jo només tinc, de tant en tant, l'íntima satisfacció d'una cosa que em surt bé, o que em surt fàcil, navegant entremig d'un mar de coses que no surten, surten a mitges, surten esbiaixades, surten a trompades, o vomitades. Embarbussades. A destemps, indefenses, amb l'enemic esperant a la trinxera a veure si l'encerta amb un obús. Merda de responsabilitat.
En el fons, per a sorpresa -desagradable- meva, sóc com ella. Cordons, ningú em preguntarà "per què?"...quan me'n vagi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
