SORRA ENTRE ELS DITS

"Som" en els nostres fills? Ells són el reflex del que nosaltres som? Parlem d'educació...familiar. Fins fa pocs mesos, el meu fill era sorra de platja mullada, malejable, compacta...Jo sabia que en podia fer castells ben alts i ferms. Jo imposava normes, que ell podia discutir, però complia: a les 9 a casa!, per exemple.Li deia: has d'anar de colònies, aquest estiu. I ja m'ocupava jo de buscar el lloc.Li deia: hauries de fer tennis amb la tata i amb mi, perquè ella necessita esbargir-se i riure una estona. I ell venia. Li deia, fa temps: hem d'anar a veure el David i passar tota la tarda amb ell, que està molt malalt. I ell hi anava i deixava que el David guanyés a tots els jocs de la Play.

L'any passat va fer 13 anys. Ja en el tercer trimstre del curs anterior va començar a canviar: per exemple, ja no li importava treure bones notes, va aparèixer el noi indolent, que només volia Play i ordinador. Ara, dins de quatre mesos en farà 14. Estem de ple en el procés que jo anomeno "revolucióhormonalantipàtica". S'ha tornat esquerp, tanca la porta d'allà on està ficat, el crido deu vegades a dinar i no baixa, em diu que tornarà a les 10 i ho fa a les 11. Res extraordinari. Però em sento com si tingués sorra seca entre els dits, que s'escapa i no puc retenir.

Miro d'anar més enllà i veure què té de mi. Aparentment,res, excepte els trets físics. M'agrada crear, a ell no. M'agrada dibuixar, a ell gens. Li agrada l'esport, a mi em repateja. Li parlo dels nois de 2n que ja comencen a sortir amb noies. Ell passa. I així, ad infinitum.

Son pare és el rei del món i sobre sa mare... li ha donat per imitar-la fent burla quan parla: nye,nye,nye... Jo hi passo, a la seva vora, els set dies de la setmana i el seu pare viu amb l'àvia. Està lluny en el dia a dia. Però son pare és el rei. Res extraordinari. Avorrit , de tan corrent.

I si miro més enllà potser veuré com fa el Batxillerat i una carrera universitària, i amb sort, trobarà una feina estable cap als 30 anys. Tindrà alguna cosa de mi, llavors? O haurà après que no s'ha de ser com jo i viurà millor la vida? Zero perfeccionisme, zero angoixa vital?

Em sembla que, si em deixen triar, prefereixo que no sigui com jo. Ai las!