Com sempre, el vot de confiança es posa on s'ha de posar. Però aquest any, alguna cosa falla. Hi ha por, hi ha nervis, hi ha feina, hi ha vergonya, hi ha entrebancs tècnics. Ells diuen que volen "rilar-se". I jo em sento indefensa davant el possible daltabaix que s'acosta.Com sempre, la realitat mai serà tan negra. Gris marengo, a tot estirar.
Exactament igual que se sentia ella, per exemple, el darrer seu esperat i definitiu dia. Ningú va dir "queda't". Ningú va preguntar "per què?". Tremendament sola.
Vaig rebre una educació nefasta: puntualitat, responsabilitat, autodisciplina, poca autoestima, gran contingut enciclopèdic, sentit del deure, perfeccionisme, poc corporativisme, alta competència -d'un tipus i de l'altre-, necessitat de suport emocional. Coi de monges!
Si algú, de la meva generació, va ser educat igual, en un alt percentatge de casos s'ha desfet d'aquest llast. Sembla que gaudeixen de la seva vida...tant de bo en sabés!
Jo només tinc, de tant en tant, l'íntima satisfacció d'una cosa que em surt bé, o que em surt fàcil, navegant entremig d'un mar de coses que no surten, surten a mitges, surten esbiaixades, surten a trompades, o vomitades. Embarbussades. A destemps, indefenses, amb l'enemic esperant a la trinxera a veure si l'encerta amb un obús. Merda de responsabilitat.
En el fons, per a sorpresa -desagradable- meva, sóc com ella. Cordons, ningú em preguntarà "per què?"...quan me'n vagi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada