Aquest país nostre -la part forastera espanyola inclosa- té fama de gandul, enllà les nostres fronteres. I de caòtic, anarquista, desorganitzat, sota la picaresca del pencar poc, viure bé, i embutxacar-se'ls calents a final de mes. Organitzar bé els JJOO de Barcelona 92 va ser una sorpresa per a tothom, catalans i espanyols inclosos.
Jo sóc, per a la majoria de la gent que em coneix, una obsessa per la feina, que treballa moltíssim, dins i fora de l'IES, totes les hores, matí, tarda i nit. Res a dir. Segurament tenen raó, però no m'adono que ho faig. També he d'afegir que sóc molt intransigent amb els mals professionals, siguin del sector que siguin, i m'he barallat bastant amb metges incompetents, administratius incompetents, dependents incompetents... perquè els he fet saber la seva incompetència.
Però el que sí sé , des de que sóc directora, és que el món de l'ensenyament està molt malament. No pensava pas, abans de ser directora, que fos tan greu la cosa. I que la nostra incompetència, malauradament, com la dels metges o els policies, té unes conseqüències nefastes en la societat actual. Els metges maten, els polis s'equivoquen i foten una vida enlaire i nosaltres estem creant una societat buida intel.lectualment, i òrfena afectivament. I no parlo d'ensenyar coneixements, que tots ho fem, poc o molt. Parlo d'educar la persona. No en sabem més, alguns, ...i altres no en saben gens.
Metges...Administratius...Dependents...Professors...Tothom (?)...Egoisme? Poques ganes de treballar? Poca autoestima? Falta de vocació? Reflex d'una manera de funcionar general? una manera de funcionar que provoca coses com que la gent presenciï agressions i no faci res, que s'embrutin parets alienes amb graffittis, que es robin objectes dels establiments i la pràctica s'ensenyi de pares a fills...Hi ha una mena de tantsemenfotisme general, on tothom només es preocupa d'anar bé ell, i de divertir-se contínuament. És el màxim valor actual: el temps d'oci, la diversió, els viatges, els esports d'aventura, sensacions extremes, drogues, jubilació, pocs fills o cap, eterna joventut, culte al cos, culte a la salut, publicitat vana, programes del cor, cuina tecnoemocional de Ferran Adrià, partits de qualsevol esport a qualsevol hora. Panem et circenses.
Hedonisme, potser és la paraula. Una forma d'egoisme, penso jo. I qui dedica més temps del que cal a la feina és mal vist. Qui pensa que pot canviar el seu món proper des de la feina, és un il.lús.Qui prova diferents estratègies per arribar als objectius marcats és un babau, que penca per res, que penca massa, o que s'ho té molt cregut.
Mireu aquesta foto:
Tot a la meva vida m'ha costat "aquest esforç". Tinc l'avantatge de ser de pensament i execució molt ràpides i això fa que se'm redueixi el temps d'esforç a la meitat que moltes altres persones. Tot el que he volgut de debò ho he aconseguit, menys una cosa. Tot allò que era important m'ha costat horrors d'aconseguir, però me n'he sortit, a la curta o a la llarga. I ara podria penjar-me aquesta medalla, perquè un altre dels nostres defectes és la falsa modèstia: feina ben feta? o només una somiatruites?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada